PERE CATALÀ PIC, FRANCESC CATALÀ ROCA I PERE CATALÀ ROCA, NISSAGA VALLENCA DE FOTÒGRAFS

Aprofito l'excusa de l'exposició "Francesc Català-Roca" ubicada a la Pedrera i de l'exposició itinerant "La festa vista per tres fotografs vallencs: Pere Català Pic, Francesc Català Roca i Pere Català Roca", exposada a Valls durant les festes Decennals de la Candela 2011, per parlar d'aquesta nissaga de fotogràfs catalans nascuts a Valls: Pere Català Pic i els seus dos fills, Francesc Català Roca i Pere Català Roca.

La figura de Francesc Català Roca és segurament la més reconeguda però pare i germà completen una visió de l'història del país que abarca un segle aproximadament (Primera dècada del S.XX fins la primera dècada del S.XXI).

L'exposició "La festa vista per tres fotografs vallencs: Pere Català Pic, Francesc Català Roca i Pere Català Roca" n'és un bon exemple, ens ensenya el testimoniatge de les festes populars mediterrànies durant tot aquest temps i el pas per les diferents estacions: hivern, primavera, estiu i tardor. És un reflex de com les persones disfrutaven d'aquelles festes, oblidant-se de les dures jornades d'una economia basada principalment en l'agricultura.

Els gegants passant per davant de la botiga Català

Deixo una breu biografia dels tres personatges.

Font: Enciclopèdia Catalana

Pere Català i Pic

Valls, Alt Camp, 1889 — Barcelona, 1971

Fotògraf i publicista. Establert a Valls el 1915, reuní una interessant col·lecció fotogràfica sobre temes d'art i d'etnografia. El 1932 s'establí a Barcelona, on s'especialitzà en fotografia publicitària i col·laborà en les revistes Mirador, Revista Ford, Publi-Graf i Nova Ibèria. Promogué les relacions amb l'Alguer, especialment l'anomenat "viatge de retrobament del 1960".

Cartell "Aixafem el feixisme".

Pere Català i Roca

Valls, Alt Camp, 1923 — Valls, Alt Camp, 10 de febrer de 2009

Fotògraf i historiador, fill de Pere Català i Pic. Obtingué el premi Ciutat de Barcelona de fotografia el 1954. Col·laborador de l'Institut d'Estudis Vallencs, estudià els castells catalans, sobre els quals reuní una important documentació fotogràfica i publicà també textos en l'obra col·lectiva Els castells catalans (1966). Feu també nombrosos estudis històrics, especialment sobre història medieval i moderna de Catalunya, i sobre la catalanitat de Colom. Tractà també temes de cultura popular, i promogué les relacions culturals amb l'Alguer. Membre de la Societat Catalana de Geografia, de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya i del Centre d'Estudis Colombins, publicà gairebé tota la seva obra a l'editorial del seu sogre Rafael Dalmau i Ferreres. A més de l'esmentat, hom pot destacar els títols Invitació a l'Alguer actual (1957), Quatre germans Colom, el 1462 (1976), Llegendes cavalleresques de Catalunya (1986), La plaga de la llagosta a Catalunya (1686-88) (1987), De cara a la Mediterrània: les torres del litoral català (1987), ¿Els Primers missioners d'Amèrica foren catalans? (1988), El dia que Barcelona va morir (1988), El Virrei Comte de Santa Coloma (1988), Comentaris a castells catalans (1990), Un corsari anomenat Colom (1991), Històries d'en Jaume, rei conqueridor: (contalles d'un sobirà que amplià el món català) (1999), Càtars i catarisme a Catalunya (2001), Ferran el Catòlic, vidu i 'catalanote' (2003). El 1985 rebé la Creu de Sant Jordi i el 2000 el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Jaume I.

Francesc Català i Roca

Valls, Alt Camp, 1922 — Barcelona, 5 de març de 1998

Fotògraf, fill de Pere Català i Pic. Treballà per a revistes i publicacions com ara Revista, Destino, Gaceta Ilustrada o La Vanguardia. Durant una primera etapa també realitzà fotografies per a cartells i cinema. Portada de la Guia de Catalunya de Josep Pla, il·lustrada per Francesc Català i Roca. L'any 1953 féu la primera exposició individual dels seus treballs de creació. Des d'aleshores il·lustrà un nombre considerable de llibres, especialment de tema artístic o bé reportatges: Barcelona (1954), Tauromàquia (1962), Les cases pairals catalanes (1966), Els monestirs catalans (1968), El Pirineu (1970), Cerámica popular española (1973), Los espacios de Chillida (1974), Arquitectura de Sert (1977), El que hem menjat (1981), Veure Barcelona (1984) i els diversos volums d'una Història de l'Art Català (des del 1983), entre molts d'altres. La fotografia de Català Roca parteix del concepte neorealista de la imatge, cercant sempre el punt de vista insòlit i, sobretot, l'ambientació humana del tema. Fou considerat, per molts crítics, el fotògraf català més important del s. XX. Rebé el premi Ciutat de Barcelona dos cops (1951 i 1952), els premis nacionals de les arts plàstiques del ministeri de cultura (1983) i de la Generalitat de Catalunya (1991), la Creu de Sant Jordi (1992) i la Medalla d'Or al mèrit artístic (1993), entre altres guardons. Deixà un arxiu de més de 350.000 fotografies que el 2008 fou donat pels seus fills al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.

Visita al Barri Xino (Barcelona)

Gitaneta, Barcelona 1950

Episodi de Madrid

Frases extretes de l'exposició Francesc Català Roca a la Pedrera:

«El fotògraf sempre dubta: quin angle cal agafar, quin diafragma i quina velocitat cal triar, quina pel·lícula cal preferir... No ha de dubtar mai a l’hora de disparar.»

«Quan fem una fotografia tenim tantes possibilitats, punts de vista i situacions, que el simple fet de triar ja és una creació.»

«Mai no he tingut problemes amb la gent que he fotografiat; he tingut la intuïció, sabia quan ho havia de demanar i quan no.»

«Quan treballava en el llibre de Conca, em vaig assabentar d’una corrida de toros que s’havia de fer un diumenge a la població de Carrascosa del Campo. [...] Dominguín, que tenia una finca en un lloc molt a prop del poble, havia organitzat aquesta corrida per impressionar la que després va ser la seva dona, Lucía Bosé. Amb ell van torejar Domingo Ortega i Antonio Bienvenida. Tot un gran cartell per a una plaça de poble!»

«Em vaig adonar que era testimoni de coses que desapareixerien ràpidament, ho pressentia; al cap de cinc anys ja no hauria pogut fer aquestes fotografies.»

«Cal visitar el lloc, després pensar-hi i, finalment, buscar-lo de nou i trobar-hi l’angle o la visió que el resumeixi i l’expressi de la manera més eloqüent possible.»